ELS CICLAMENS DEL FELIU

El Feliu em truca per dir-me que aquest mes no podrà venir. Té molts problemes per caminar, i aquest cop les cames li han dit prou. És una persona amable, dolça, detallista, atenta. De maneres suaus. No passa una trobada sense que pregunti pel tema de l’ultima conversa, o sobre allò que tenies pendent, no se n’oblida mai…

Tal com quedem, i per primer cop, em presento a casa seva. Dediquem un quart a la feina i la resta a parlar. Parlem del jutge del poble, del temps, de la crisi, i em convida a collir llimones del seu gran llimoner. Les cullo amb la Maria, la seva dona, i fem un tomb per l’hort. En un moment en tinc una gran bossa plena a vessar. Quan tornem a entrar a la casa, en Feliu m’espera amb un regal: un ciclamen vermell. Com se’n recorda aquest home que m’agraden les flors…? Me’l regala perque avui és el seu aniversari, i li ha vingut de gust. És hora de marxar, i acabem aquesta estona deliciosa, balsàmica, tranquil.la. Marxo amb les llimones, el ciclamen, i el cap ple de bones sensacions. Llàstima que ja no puguis caminar Feliu. Gràcies per aquesta estona i el teu afecte.

 



1 comentari

RUSSIA (II)

          

            I ja hi sóc. Arribo a Moscou un plujós diumege d’agost a les sis del matí. L’aeroport de Sheremetyevo és petit i destartalat. L’autobús que em connecta amb el metro travessa suburbis un darrera l’altre. Blocs inmensos, grisos i d’una fredor morta es van succceïnt, arrenglerats en avingudes gegantines. De tant en tant, un parc. Bruts, d’herbes altíssimes i d’un abandó total, fan un efecte fantasmagòric sota la pluja fina.            Baixo del bus on baixa tothom ; no sé on sóc, i els problemes amb l’idioma han començat. Al metro (aquest metro és molt lluny del famós metro de Moscou, en tots els sentits), tot és ciríl.lic i és dificil saber no només on ets, sinó també en quina direcció has d’anar. Les tipes malcarades de les cabines de control no ajuden, només et criden. A més, per acabar d’embolicar-ho, als enllaços les tres o quatre linies que hi conflueixen tenen noms diferents. Però la gent et va indicant i mica en mica vaig trobant el meu alberg. Al centre, tot canvia,la ciutat és una altra.            Quan arribes a un país o regió molt llunyà, les primeres impressións rebudes poden marcar la idea que et quedarà d’aquell país, i per sort les meves van canviar a temps. Passejar pel centre històric em va donar un altre angle de visió de la gran Moscou, una ciutat a la que caldria dedicar-li diversos dies. Com vaig veure més tard, Moscou és en part mentida, un gran miratge. La sensació de ciutat neta, ordenada, i sobretot viva, la vaig tornar a tenir molt poques vegades en tot el viatge.                        Entrar a la plaça roja em provoca una sensació d’emoció que no m’esperava. Segurament no era prou conscient del temps que esperava ser allà, i el significat dels símbols d’aquella plaça m’atrapen. De cop m’entren ganes d’explicar el que estic veient, però em conformo amb una foto. Aquesta part tan simbólica és la més irreal de la Russia actual, i no trigaré gaire dies a adonar-me’n.                        



Comentaris tancats a RUSSIA (II)

L’HORT

Aquest any si. Era el segón any que tenia el meu mini hort urbà de terrat, i aquest any sí ha estat un hort. El primer any no va tenir fruits, i de manera justa, doncs no va tenir la meva atenció per motius que no venen al cas. Però aquest any, amb una il.lusió inmensa, he comprovat com amb una mínima cura hom pot tenir un dels plaers més simples, barats, i difícils de definir per un humà: la sensació d’obtenir de la terra allò que anem a comprar sense pensar com ha arribat fins a la botiga on ens ho venen.             I és precisament el que fa que aquell fruit creixi el que em captiva; saviesa de persones que amb el seu coneixement saben què, on, quan, com, amb què i perquè plantar. Aquesta cultura de la terra és tan intimament lligada a l’home, que pensar que els que com jo no en sabem ni un borrall (tot i que m’atrau molt…), ens perdem una part molt important de la saviesa popular. Les nostres vides són massa lluny, física i tècnicament, del camp, i és una llàstima.            Però obtenir cuidar aquest mini hort (o gran jardinera), em relaxa totalment, m’allunya dels problemes diaris, i em deixa la ment en blanc… o en verd!



1 comentari

RUSSIA

Desconec perquè he patit des de sempre aquesta atracció per Rússia. Realment ho desconec.

Serà per la seva inmensitat? el país més gran del món (17 milions de km quadrats), 143 milions de persones…

Serà per la seva diversitat?

30 llengües diferents, formes de vida ancestrals en pobles indígenes a zones remotes en contrast amb les grans urbes altament industrialitzades en una potencia tecnològica…

Serà pel seu aïllament hermètic durant tants anys i en conseqüencia el poc que se’n coneix ?

Jo crec que el sentiment que em domina és una barreja de tots aquests, no m’atreveixo a descartar-ne cap, ja que tots tres m’influeixen per igual.

Sigui quin sigui el motiu, un dels meus somnis viatgers (potser el que més m’anava rosegant per dins) era, i és, visitar Russia per dintre. Sense presses, recórrer transversalment aquest vast territori, vivint l’heterogeneïtat del paisatge, de la seva gent, de la climatologia, de les ciutats… per fer-me’n un esbóç i intentar compendre una mica aquesta terra, conèixer el que en diuen « l’ànima russa « . Comprendre una terra o país/nació…, quin concepte més complexe!

I per fi me n’hi vaig. Durant unes setmanes recorreré amb un pla més o menys prefixat diferents zones de Russia d’oest a est, endinsant-me a la llegendaria i malentesa Sibèria. Pocs llocs sonen tan remots, inhòspits i llunyans com Sibèria, I molts dels tòpics que conformen aquest fals mite són això, tòpics.peupeu

Un cop he vist el meu preuat visat me n’he adonat que Russia és més a la vora.

La meva intenció és fer-ne una col.lecció de posts descrivint les vivències del viatge, això si, en diferit i de manera cronològica. I ahir, a punt de publicar aquest text, surt la noticia de la mort d’A.Soljenitzin. Fa uns mesos, llençant la brossa vaig trobar una pila de llibres “abandonats”, entre ells algún clàssic rus, i el “Territorio Gulag” amb que Soljenitzin va guanyar el Nobel. Trobar-me’ls poc temps abans d’anar a Russia em va fer entendre que era el moment d’anar-hi.

2s comentaris

AMICS, TERRATS I TÒRTORES

Dia festiu, 22-23º, ni un alè de vent, tres de la tarda. Silenci absolut. Bé, quasi absolut. L’uh, uh! de les tòrtores de les teulades veïnes ajuden fer més relaxat l’ambient de quietud ja de per si íntim dels terrats que sempre m’ha fascinat, no se ben bé perquè. Bon vi, bons amics, rialles, i una sensació de benestar que confirma una veu dient: "sabeu que som uns privilegiats en aquests moments?". Quanta raó tens en aquests moments, amic.

Els terrats, propis o aliens, sempre m’han fascinat. Contemplar la reraguarda de les cases, l’"allò que no es veu des de fora", el silenci que molts cops hi regna, em transmet una sensació d’intimitat compartida només amb qui ho disfruta. Les tòrtores sempre m’han acompanyat en aquests moments de relaxació, el seu so sembla marcar el ritme del temps, sempre més lent en aquestes alçades. De tota manera, res millor que compartir-ho amb amics que ho disfrutin tant com tu. O potser més.  

4s comentaris

EL CAMELL

El camell camina pel desert. Està perdut i sol… Desitja arribar al final d'aquest mar de sorra daurada, que sembla que no s'acaba mai. I camina, i camina… S'atura. Descansa sota d'aquella bola de foc que sembla inapagable, calenta, enlluernadora… I camina. I les gepes li cremen, i li couen insistentment. I camina. I la pols daurada, que no s'acaba mai, i que omple i inunda l'horitzó… I camina. S'aixeca una ventisca. La pols daurada se li fica als ulls, que li ploren. I les llàgrimes s'emporten la sorra, arrossegant-la galtes avall, i la tornen a deixar al terra, perque cremi més ulls. I segueix caminant. El cansament comença a ésser esgotador. Cau. Ja no veu res. Ja no sent res. La calor ni la cremor tampoc les sent. Ni ara ni mai més: ja no camina.

Pau Benach. Estudiant d'ESO.

 

[@more@]

2s comentaris

DISCOS I SENTIMENTS

Un disc, i en concret sovint una canço, és un moment concret a la vida d'una persona. Molts cops, al plaer d'escoltar un tema i tot allò indescriptible que ens transmet, s'hi afegeix el transport en el temps. Aquell moment, amb aquells sentiments emesos o rebuts, aquell estat d'ànim, aquell lloc, aquella olor… I serà així sempre que l'escoltem, ha quedat sense remei grabat a la nostra memòria.

Aquest fenòmen pot passar també amb un llibre, i segurament amb altres coses que ara no em venen al cap,però els que no podem viure sense música saben de què els parlo.  Aquell disc et transporta a la persona que te l'ha regalat (sap realment tot l'incalculable que t'està regalant?), i recordes perfectament qui i quan et va regalar aquell disc, per antic que sigui… i això no té preu.

El meu amic Sergi m'ha regalat aquest lot, i aquest dispendi de bons moments i emocions tampoc en té. Un regal amb majúscules. Gràcies amic, i ànim.

[@more@]

2s comentaris

IAIA

Ahir era a un forn de pa fent cua (llarga cua) i mentre observava els prestatges on s’exposaven les galetes, les coques, els tornemis, la pasta seca i les ensaïmades, vaig topar amb els "pestiños" (deuen tenir traducció al català?). Aquesta mena de galetes tan bones i sense forma definida em va provocar una reacció tan ràpida com inesperada: vaig sentir una profunda enyorança de la meva avia. Aquells pestiños eren un tret distintiu de la meva avia, sempre amagats dins l’armari preparats pel primer de nosaltres que aparegués per la porta. I aquella imatge em va portar a la seva cuina, a les seves mans, la seva olor… I la vaig trobar molt a faltar, i em vaig sentir molt trist. Era una d’aquelles estones que no entens com pot ser que no et sentis més sovint així, i abans no arribés el meu torn vaig recordar molts moments. Et trobo a faltar iaia, i segur que no sóc l’únic.

[@more@]

3s comentaris

Imbecilitat humana

La imbecilitat humana és la que pateix un humà i que és imbècil. No se si "imbècil" és el mot que millor defineix el tipus de persona(?) del que us vull parlar, segurament hi ha altres paraules que en matisen millor la característica essencial, però ara mateix no me’n surt cap; estúpid? energumen? talòs? gamarús?

És aquell especímen que sense tu buscar-lo t’emprenya, et provoca sentiments que no t’agrada tenir, treu el pitjor de tu i pertorba aquella tranquil.litat amb la que tu intentes fer les coses. Pot aparèixer de la manera més inesperada; mai saps on (per la tele, a una cruïlla a la carretera, a la feina), ni com (predeterminat, per sorpresa, de nit)…

Intentaré donar una mica de coherència a aquesta indefinició en la que m’he ficat citant-vos el que podríen ser les cinc lleis de la imbecilitat humana (citant a Cipolla, 1973):

1.Subestimem el nombre d’imbècils que hi ha al món.

2.Que algú sigui imbècil es independent de les altres característiques que pugui tenir.

3.L’imbècil és algú que provoca un mal sense obtenir un benefici per ell mateix o fins i tot obtenint-ne un perjudici.

4.Tractar o associar-se amb un imbècil és un error que pot ser desastrós.

5.Un imbècil és la persona més perilllosa que existeix.

Com a conclusió final, l’intel.ligent, com el pervers, és conscient de la seva condició, però l’imbècil no sap que ho és, el que dona més força al seu efecte devastador. I així, l’imbècil apareix a la teva vida per fotre enlaire els teus plans, la teva pau, el teu temps, i ho fa sense cap raó, és a dir, de la manera més imbècil.

[@more@]

3s comentaris

Enhorabona!

Si llegeixes aquest missatge és perquè el procés de registre s’ha realitzat correctament. Benvingut a Blocat. Esperem que sigui productiu

1 comentari